PARLA SERGI ROCHER

Per a mi és tot un repte cap a la introspecció personal expressar el que sento i transmetre-ho a través del pinzell: plasmant-ho en un tros de fusta o llenç. Així és com entro a la cova d’un gran ós que dorm i a qui temo despertar pel que pugui passar; la curiositat em supera i hi entro de tant en tant, buscant noves sensacions.

Cada vegada que acabo un quadre, m'allunyo uns metres, em relaxo, poso la ment en blanc, miro el quadre i deixo que em parli durant una estona. És el moment de saber què és el que la pintura em vol dir, també és el moment en el qual m’arrenco una de tantes màscares que duem posades per a amagar el que tenim a sota. És un moment on l'ànima respira profundament i sento que estic creixent com ésser humà per a poder seguir navegant de nit per les planes de la meva mar.

Tinc la sensació que vivim en un món envoltat d'imatges fictícies que volen fer-se passar per autèntiques, valors personals que freguen l'absurd i pensaments arcaics i narcisistes en temes referents a l'ànima, a la part femenina i creadora de l'home. A partir d'aquí, tinc la necessitat d’expressar el que veig tal i com ho sento. I és clar, ho faig a través de la pintura.

En aquest curt viatge de la vida m’aïllo per a notar la sensació de buit i plenitud, per a trobar-me amb la part mes íntima de la meva persona. És llavors que puc agafar els fruits dolços de la mà de la imaginació que després em serviran per a alimentar-me en els moments difícils. Són moments màgics i inesperats on apareixen imatges per tot arreu que cullo i pinto perquè em parlin a mi tot sol.

És curiós, quan pinto un quadre passo per un ventall de sensacions: por, alegria, tristesa, exigència, passió, avorriment... Surt a la llum el que he vist reflectit en les mirades de les persones que passen al meu voltant, el que llegeixo de la seva manera de parlar (frases fetes carregades de tòpics, de vegades buides).

M'agrada pensar que els meus quadres poden moure algú a sentir o a pensar sobre alguna experiència viscuda. Passegeu per la galeria, mireu les obres, gaudiu del recorregut. Sempre em resultarà interessant saber què us desperten.

Crec que qualsevol expressió artística et permet dir-te a tu mateix i a la resta del món el que sents o opines del que t’envolta. Us convido que proveu de mirar cap endins i que busqueu l’aglà que conté l’essència d’un magnífic i únic roure.

PARLA SILVIA TARRAGÓ

Psicòloga-psicoanalista
Presentació de l'exposició celebrada al Centre Enrique Eskenazi. Barcelona, novembre 2003

Aquesta és una presentació inusual perquè no presento tan sols a una persona, sinó a una CAPACITAT: la capacitat d'imaginar.

La majoria de nosaltres no ens atrevim a deixar que aquesta vella dama, La Imaginació, entri en les nostres vides d'una forma més creativa. La deixem oblidada en el regne de la infància i de les nits febrils. Però de cop i volta, arriben els artistes: aquests éssers únics, com en Sergi, que sí s’hi atreveixen!

Ells viatgen a llocs estranys on els arbres són vells ancians molt quiets i reflexius, on les mans de l’invisible de Déu, el gran titellaire, mouen els fils del nostre destí, on els llops rugeixen i vomiten ales de papallona, on les nenes ploren pluja i tot és possible.
Aquestes són les pintures d’en Sergi: un espai on imaginar és possible. Ell no té por: sopa amb la vella dama, escolta les seves antigues històries i després les pinta... No sap qui les hi dicta, però la seva mà necessita pintar-les. I a l'acabar, de cop i volta, algú ha obert la finestra i entra aire fresc a l'habitació massa carregada de fum.

Mirem i respirem... perquè de la mà d’en Sergi, hom torna al jardí on jugar era natural, i el temps només estava marcat per si teníem fam o sed o pipi... i la resta no era tan important. En aquest jardí habitaven fades i monstres, follets i dracs, laberints i centres...

Recordem-ho! allà hi havia esperança, alegria i algunes vegades por... però sempre estava la passió de saber i de guanyar el combat.

Jo tinc quadres seus a la vista i sé l'efecte que produeixen. No menteixo: torno al jardí on tot és possible una vegada i una altra. Per això vull fer aquesta presentació i per això vull recomanar-te que t’enduguis a casa algun quadre seu.

No he pogut quedar-me a viure al jardí... com tots. Sóc molt gran i visc en la realitat dels dies. Però ara mateix, respiro profundament i mirant un quadre d’en Sergi que tinc al davant, noto la porta del jardí entreoberta...